«Enric IV», de Luigi Pirandello. Traducció de Carlota Subirós. Direcció d'Oriol Broggi. Amb Lluís Soler, Jordi Banacolocha, Àngels Poch, Ramon Vila, Màrcia Cisteró, Armand Villén, Òscar Muñoz, Enric Serra, Josep Mota, Dani Klamburg, Anna Pujol. Il.luminació de Pep Barcons. Escneografia de Xavier Erra i Xavier Saló. Vestuari de Maria Araujo.
Luigi Pirandello va escriure un dia Enric IV. Això sol ja podria ser una manera de resumir l'obra que porta el nom del monarca i que aquest estiu es va representar al Villarroel Teatre. Una traductora jove, Carlota Subirós, i un director de les fornades més recents, Oriol Broggi, es van enfrontar a un Pirandello inusual.
Acostumats potser a obres on plana la pàtina de l'humor i s'ajuden d'un cert colorisme, aquest Enric IV donava una visió diferent del Pirandello habitual i, probablement, tenia totes les opcions per crear una certa confusió en l'espectador.
De to més fosc, poc viu, amb uns diàlegs inicials, que no s'aturen durant tota la primera part, als quals cal prestar tota l'atenció del món, Enric IV posa una dura prova a actors de ferro colat com Lluís Soler, Àngels Poch o Ramon Vila. La història, sovint és dura de posar a l'escena. Només cal recordar l'última aventura de Jaume Cabré al Teatre Nacional de Catalunya. I encara és més dura si el personatge historiat no és a l'abast de tothom. Per això, potser, el programa de mà d'Enric IV va fer les funcions de manual d'història.
I faig la comparació de Jaume Cabré perquè si allà era el Cisma d'Avinyó, aquí les lluites entre monarques i papes dels anys mil són la base de l'obra. L'espectador, doncs, davant de peripècies com les d'Enric IV, vistes aquest estiu al Villarroel Teatre, farà bé de llegir el programa amb atenció i de deixar-se anar confiat a les mans dels intèrprets. Ells, probablement, tampoc no en coneixien res dels seus personatges abans d'aprendre's el text.
(per )