La història real del soldat Woyzeck havia de donar peu a la tercera obra de Georg Büchner, però la mort d'aquest, amb 23 anys, va fer que només deixés quatre manuscrits inacabats. Es una història sòrdida: el pobre Woyzeck, humiliat per tothom, desesperat i sense entendre en quin món es troba, acaba matant la seva amant. A partir d'una traducció de Feliu Formosa, que també té en compte els diferents manuscrits, Alex Rigola proposa una funció sense la menor concessió; un muntatge molt treballat, dur i excessivament críptic.
Els antecedents de l'obra a Barcelona ens remeten a dos muntatges: el d'Anne Denis, el 1994, i el d'Angel Alonso, el 1982. El que firma Rigola no hi té absolutament res a veure i tampoc amb el de Moma Teatre (El cas Woyzeck ), que es va poder veure al Poliorama fa set anys. Rigola utilitza molt lliurement el text, situa els actors sempre en escena, tancats en un espai asfixiant i els mou esquemàticament. Costa, sobretot a un espectador que desconegui la peripècia del ciutadà Woyzeck, seguir la presumpta història i també entrar en la desesperança del personatge.
Ningú li podrà negar a Rigola -els seus muntatges de Les variacions Goldberg i Titus Andrònic ja havien confirmat el seu talent i voluntat de risc- la seva idea de fer un teatre que busca, més que provocar, inquietar l'espectador. L'espectacle del Romea es mou en aquestes coordenades, però s'hi troba a faltar un punt d'emoció i un nivell de més comprensió per a l'espectador.
El director de l'obra retalla considerablement la profunditat de l'escenari del Teatre Romea i amuntega expressament els personatges en un espai només delimitat per parets. El to interpretatiu és enormement crispat i un alt nivell de violència és present durant tota la representació. Gratuït, gens ni mica; però sí que és discutible.
Els personatges d'aquesta obra de Büchner pràcticament no tenen desenvolupament dramàtic i el tractament a què els sotmet Rigola no facilita la seva relació amb el públic. L'espectacle té una dura entitat i una buscada sequedat. L'estrena es va acollir amb fortes ovacions i més d'un bravo. Es un treball d'equip, que exigeix molt als actors, entre els quals no és fàcil fer distincions; destaquen els treballs de Lluís X. Villanueva (Woyzeck), Mingo Ràfols, Carles Canut, Pep Jové i Daniela Feixas.
Büchner és un d'aquells raríssims casos de dramaturgs centella engolits per una vida i obra brevíssimes, el ròssec dels quals ha estat redescobert, però, amb els anys, amb tota la seva resplendor. I això encara és més evident en Woyzeck, escrit el 1836, poc abans de la mort de l'autor a 23 anys, publicat el 1880 i estrenat el 1913, l'any del centenari de Büchner. La seva naturalesa d'esborrany, tot just amb uns diàlegs essencials repartits en 27 seqüències fragmentades, li atorga més modernitat perquè, com passa amb els esclaus de Miquel Àngel a penes esbossats sobre el marbre, un text així, construït d'altra banda amb una força poètica i un nivell expressiu d'elevada tensió dramàtica, s'anticipa premonitòriament a l'escriptura teatral d'avui. No debades Büchner va ser punt de referència cabdal per a l'expressionisme alemany i, sobretot, per a Brecht. Woyzeck no només participa d'una trasbalsadora intensitat lírica sinó que transporta una càrrega en profunditat que arrenca de l'experiència filosòfica i estètica de l'idealisme i que va a petar al cor d'un realisme compromès i lúcid. Basada en un cas real, la història del fuseller Friedrich Johann Frank Woyzeck, un pobre diable atrapat en el desencant d'una vida sotmesa a la jerarquia militar, manipulat pels experiments d'un metge foll i enganyat per la mare de son fill, és una desencisada visió sobre els abismes de l'home, una mirada que fa rodar el cap.
Ben al contrari que a Titus Andrònic, aquí Rigola ha optat per cenyir-se a l'inquietant text de Büchner, i, per reproduir el cul-de-sac que acorrala l'heroi, presenta una sòbria escenografia tancada per dos murs de maons negres que delimitem un racó de gespa negra on els personatges apareixen tapats per fundes de plàstic negre. Un espai claustrofòbic, amb tots els intèrprets en escena al llarg de tota la representació: només un gronxador suggereix l'espai de Marie, un espai per somniar i per saltironar com un ocellet al trapezi de la gàbia.
Lluís Xavier Villanueva, amb el cap rapat i continguda desesperació, encarna Woyzeck, sempre a les ordres del capità, un excepcionalment sobri Carles Canut que, sobre una cadira de rodes, apareix menys cruel que l'original. Boris Ruiz fa un Doctor exaltat, cridaner i encegat pels experiments que realitza sobre Woyzeck. Daniela Feixas encarna Marie, bonica com el pecat, que no pot resistir els encants del tamboriner, un Joan Carreras una mica estaquirot, que es beneficia la noia contra el mur, mentre que Woyzeck contra el mur només pixa o mata. Sense oblidar els papers d'aquells que gairebé no tenen diàleg però que mantenen una singular tensió escènica amb el magnetisme de la seva presència: Gavina Sastre, Mingo Ràfols i Pep Jové, que amb la seva poderosa complexió fa d'entranyable nen de bolquers. Un conjunt d'intèrprets ben orquestrats per una hàbil direcció, que no ha sabut resoldre, però, un dels elements fonamentals de la dramatúrgia de Büchner: el temps, l'autèntic heroi de l'obra, que a Rigola se li escapa de les mans. I no ha acabat d'extreure tota la fulgència d'aquest text captivador que es resisteix a un muntatge que el vulgui fer volar. I és que la lluerna, com l'angelet de la son, no té ales, però en les condicions adequades emet unes fosforescències fascinants.
El que será, sin duda, uno de los mejores nutrimentos teatrales del Grec-2001 puede degustarlo el lector desde ahora mismo en el Romea. Es el montaje y la adaptación de "Woyzeck" que propone Àlex Rigola, profesional que se adorna aún de las centelleantes fosforescencias del joven-director-revelación. Sin ir más lejos, ahí están muy sonoros los ecos de su "Titus Andrònic", que estrenó el Grec del año pasado y que ha llenado varias semanas el Lliure, y "Les variacions Goldberg" de Tabori, ambicioso montaje que consiguió elevar el tono de la última discreta temporada del Teatre Nacional de Catalunya. Con "Woyzeck", Rigola da un paso más en la consolidación de su lucidez, talento dramático y voluntad de riesgo.
En la protohistoria del teatro político contemporáneo, "Woyzeck", de Georg Büchner, es una pieza nuclear incuestionable. Sus primeras escenas, escritas en 1836, tuvieron una continuidad accidentada y fragmentaria y, al fin, la pieza no pudo ser concluida por cuanto la muerte, impúdicamente precoz, se llevó a su autor, de 23 años, al reino donde habitan los grandes mitos poéticos y proféticos de todos los tiempos. Editada en 1880, su influencia ha sido extraordinaria en todo el realismo épico, en el teatro de compromiso del este y centro Europa, y su propia estructura, relativamente provisoria, ha tentado a grandes creadores escénicos del siglo XX.
Inspirado en un personaje real, un pobre diablo llamado Johan-Christian Woyzeck, asesino de una viuda al impulso de "fuerzas oscuras", Büchner tuvo en sus manos la causa procesal, cuyo protagonista era y sigue siendo el paradigma del individuo fatalmente condenado al peldaño más mísero del escalafón social. Büchner partió del trágico episodio para el diseño del soldado Woyzeck, acaparador de desespero y humillaciones, tanto en el ámbito cuartelero como en el doméstico. Entre Woyzeck y Marie, su mujer, que se prostituye por estricta necesidad, entre la tortura de la miseria y la tortura de los celos, está el hijo, encarnación de una trágica, pavorosa incertidumbre.
Los muy numerosos montajes que se han podido ver de la obra, coinciden en la "no coincidencia" de enfoques. "Woyzeck" se presta a diversas versiones dramatúrgicas y la de Rigola es original y sugestiva. La principal y tal vez única incongruencia que en ella se advierte radica en la confusión flagrante entre distanciamiento y poética que propone la libre adaptación de la pieza. El montaje, en tal sentido, quiere beber en demasiadas fuentes, "tocar massa tecles". Brecht y el brechtismo, tan influidos por el texto de Büchner, aparecen en el lenguaje inicial de un "narrador" - o charlatán- que anuncia el propósito de contar la historia del infeliz soldado, al tiempo que el nombre del personaje se proyecta,con una importante prosopopeya tipográfica, al fondo del escenario.
La expectativa no puede ser más clara y, al mismo tiempo, más... escamoteada. Y es que el director no desarrolla, precisamente, un relato, sino un repertorio de sugestiones con los personajes, accidentes e incidentes que acosan al protagonista, junto a una serie de claves identificables para quien conozca la pieza, pero muy enigmáticas para quien vea "Woyzeck" por vez primera. Situados, sin embargo, en este "otro" terreno, hay que convenir que el espectáculo es de una soberbia categoría. Impecable en su logística, en su manufactura, en el retrato de los personajes, me parece ver en este "Woyzeck" un oratorio palpitante y enfervorizado de la tragedia, con un asombroso y terrible final, aunque aquí no muera el protagonista y éste, luego de asesinar a la mujer, le pida a su infante-monstruo que se aleje del terror con el señuelo de un juego trivial, ridículo y sin sentido.
Que vocalice mejor Marie, que sea menos gritón el Tambor Major y, en el capítulo interpretativo, todo resultará perfecto. Perfecto Lluís Xavier Villanueva (Woyzeck), así como el médico Boris Ruiz. Formidables Mingo Ràfols y el capitán Carles Canut. Impresionante y sobrecogedor el invento del "niño" Pep Jové... La escenografía, un nuevo acierto de Bibiana Puidefàbregas. El espectáculo es del todo punto recomendable. Ofrece una aguda revisión de la célebre pieza y, en todo caso, es un inteligente y hermoso poema escénico. Y también un inmejorable comienzo de una temporada del Romea, cuyos ingredientes son para quitarse el sombrero.
El Teatre Romea estrena l'obra "Woyzeck" de Georg Büchner, adaptada per Àlex Rigola, dins el Festival d'Estiu Grec 2001. L'argument se centra en un personatge real, Franz Woyzeck, que va ser executat l'any 1824 per haver matat la seva amant. Woyzeck és un ciutadà prototipus de l'època, que viu sota les ordres d'un capità, sense llibertat econòmica i enamorat d'una noia que no l'estima. A més, un doctor el sotmet a experiments mèdics, fet que provoca que tingui al·lucinacions i conductes psicòtiques. L'obra és el resultat de quatre manuscrits que va deixar Büchner després de mort, tots ells incomplets i de difòcil lectura, dels quals s'han fet diverses propostes d'ordenació sota el tòtol de "Woyzeck". Ara es té l'oportunitat de veure l'opció de Rigola.