Bernadeta-xoc
Fitxa tècnica
Títol: Bernadeta-xoc
Direcció: Magda Puyo
Any: 1999
Text: Alain Platel i Arne Sierens (Adaptació Ramon Solsona)
Intèrprets:
Mercè Arànega
Ester Bartomeu
Carlota Bantulà
Rosa Boladeras
SINOPSI
Bernadeta xoc és una creació personal de Magda Puyo, amb adaptació dramàtica de Ramon Solsona. La idea original parteix de l'espectacle Bernadetje, d'Alain Platel i Arne Sierens. El primer, coreògraf, ha creat amb Arne Sierens la majoria dels espectacles dels ballets “C de la B”, de Flandes. La història que podem endevinar darrere les paraules de cada personatge de Bernadeta xoc és de l'escriptor Ramon Solsona. Ell mateix explica que no s'ha limitat a fer una traducció del text, del brevíssim text de l'obra original, sinó que ha volgut crear uns personatges més complexos, protagonistes d'un conflicte més travat. Així, doncs, podem afirmar que l'autoria de l'obra que es presenta a la Sala Tallers és una autoria compartida entre un grup de persones que, a partir d'una suggeridora idea inicial, han creat una nova i original tensió de forces.
Pel que fa a l'estructura externa, cap divisió en actes ni escenes, cap baixada d'un teló inexistent. A l'escenari, una pista d'autos de xoc. Els personatges entren i surten; parlen o callen; apareixen i desapareixen; estan actius o són com una estàtua, però l'acció no s'atura mai. L'obra és un continuum. El temps escènic és equivalent al temps real: tot allò passa aquí i ara en una espècie "d'unitat de temps". Només la irrupció de la música o l'estrident botzina dels autos divideixen l'acció en moments de diferent intensitat.
L'argument comença amb la trobada de la Det i l'Armando, els dos personatges més grans. La Det recrimina a l'Armando la poca feina que és capaç de fer amb el seu taxi i li demana que deixi de treballar per a ella. Van entrant els altres personatges i sabem que avui el pare de l'Àngel es casa amb una russa, la Tatiana. Alguns s'han mudat molt; la Det fins i tot s'ha gastat els diners en un vestit i unes sabates noves per a l'ocasió. Els altres personatges van aportant bocins del seu món: un calidoscopi de misèries i il·lusions, una suma dels desitjos dels personatges de no ser allà on són i, tanmateix, una sensació agredolça de tenir-se els uns als altres. Transcorregut un cert temps, veurem que el famós casament no tindrà lloc. La Det descobreix que s'ha arreglat per a no res, i, al capdavall, decideix tornar les claus del taxi a l'Armando perquè continuï treballant per a ella. Tot segueix com sempre, o, si de cas, una mica pitjor. La Bernadeta, la nena petita que apareix silenciosa per l'escenari, és el símbol d'aquest miracle que no arriba, ni arribarà mai: la loteria no toca, el casament no se celebra, les noies no seran famoses. Una espècie de Godot, de Samuel Beckett en forma d'anhel de canvi.
Des del punt de vista del tema, l'obra té una intenció social: presentar uns personatges marginals que passen la vida com poden i no com volen. Però hi ha dos aspectes que desdibuixen de manera intencionada la claredat d'aquest missatge social. L'un seria el contingut dels parlaments dels personatges. Es refereixen a coses passades o futures de les quals no tenim prou dades. Suggereixen, més que no diuen, i ho fan amb un llenguatge estripat, més que col·loquial, vulgar. Sovint, un d'ells enceta un monòleg. Tot plegat fa pensar una mica en les peces de jazz on un instrument fa una "improvisació", sempre a partir d'una harmonia compartida per tots els músics. Paradoxalment, és el llenguatge el que dificulta la comunicació. En aquest sentit, hi ha una escena particularment interessant: l'acudit que explica en la seva llengua la Tatiana, i l'intent d'explicar-ho als altres de la Judit, la noia muda, amb els seus sons guturals. Cap de les dues es fa entendre ni pels personatges, ni pel públic. Tothom parla, però no ens diuen gaire. Què expliquen? Què els passa? Qui són? Ben bé, no ho sabrem mai. Sembla que l'espectador sigui en un cantó escoltant les seves paraules sense ser-hi convidat.
El segon aspecte al qual fem referència, importantíssim, definitiu, és la presència dels elements no verbals, uns elements que omplen gairebé la meitat de l'espectacle. La dansa, en primer lloc: claqué, bolero, rock and roll, música disco i els bellíssims quadres acrobàtics, gairebé escultòrics, que es formen amb cotxes i persones. En segon lloc, la música tan diversa com pot ser José Luis Perales al costat de Bach o de la música disco. En tercer lloc, els sorolls: l'helicòpter, la sirena aclaparadora dels autos de xoc, el gos que borda... Finalment, la il·luminació que combina l'esclat amb la penombra. Les paraules, mig dites, les explicacions incompletes culminen en aquest moviment de cossos i de llum, en aquest ritual de colors i formes. El món és confús, i la pista d'autos de xoc esdevé una metàfora: un joc consistent a empaitar-se, xocar i escapar... i tornar a començar quan soni la sirena.