Dia de partit

Fitxa tècnica

Títol: Dia de partit
Direcció: Rafel Duran
Any: 2008
Text: David Plana
Intèrprets:
   Chantal Aimée
   Joan Carreras
   Julio Manrique
   Maria Molins
   Fèlix Pons

REPRESENTACIONS

   Teatre Lliure (espai Lliure), del 15/5/2008 al 8/6/2008

SINOPSI

Un home tot sol en un bar, amb un whisky a la mà, mirant a la televisió el resum de la jornada futbolística. Diumenge a la tarda. I un altre home que se li apropa i li parla de futbol, del Barça. Una conversa d'homes, banal. Aquest és el punt d'arrencada de Dia de partit.
L'obra és fruit d'un encàrrec del Teatre Lliure. Un d'aquests encàrrecs en els quals et proposen un tema, deixant-te llibertat total a l'hora d'escriure. Jo, naturalment, he fet trampa. Com es fa una obra sobre el Barça? Què hauria de ser? Una hagiografia? Una crítica al club? Com diu un dels personatges a
l'obra: “Quina mandra!”.
Per tant, vaig començar a teixir aquesta obra al voltant del Barça, sí, però per parlar d'altres coses. Perquè el Barça, en realitat, no existeix. Com tantes altres coses importants a la vida: com déu, com el mercat de valors... Entelèquies. Tòtems. Com diu George Steiner, sentim nostàlgia de l'absolut. Necessitem creure. O, dit d'una altra manera, necessitem “buscar un sentit a la vida”. Molts el troben en la família, d'altres en els diners i, alguns, en el Barça. Així, aquests dos personatges que es troben al començament de l'obra i parlen de futbol s'enfrontaran en una lluita per la supervivència. Tot i que estan molt allunyats social i econòmicament, pertanyen a un mateix món: el dels homes obsessionats per guanyar el partit que tenen plantejat amb la vida. Homes en lluita contínua, que no descansen, que se senten vençuts o a punt de començar una remuntada o tocant el cel de la victòria... Homes que han d'anar a la batalla i que s'ho prenen molt seriosament.
I mentrestant, a una certa distància, els dos personatges femenins, s'ho miren entre divertides i preocupades. Perquè les dones, en aquesta obra, estan més actives i més integrades que ells, però no perden ni un segon pensant en quina és la seva posició a la societat. Si són a dalt, si són a baix, si perden, si guanyen... Mentre els homes són a la batalla, elles treballen i es plantegen què fer amb els guerrers quan acabin de jugar: les trobaran allà o no?
El títol provisional que havia posat a l'obra era Merchandising. Algú em va dir que no era exactament el que passava a l'obra, que era un títol enganyós.
Segurament tenia raó i per això el vaig canviar. Però, ben pensat, sí que expressava una mica un altre dels temes de l'obra. Perquè el motor de l'acció, de la trama, són unes entrades per a la llotja presidencial el dia d'un Barça-Madrid. Per a algú que se sent injustament apartat del seu nucli social això pot ser un bé terriblement preuat. Pot valer tots els diners del món. Avui, als països occidentals, pots aconseguir qualsevol cosa que desitgis, l'únic que necessites són els diners i algú que sàpiga on aconseguir-ho. Un comprador i un dealer, per dir-ho en termes koltesians. Així funciona el gran mercat del món.
I l'obra potser no va d'això... però potser sí. Parlem d'un club que és més que un club i, per tant, una entrada per a la llotja és molt més que una entrada per a la llotja. Significa “formar part”, “participar”, “ser”. Dóna sentit. I tot això es pot aconseguir amb un grapat d'euros. Quina gran societat, aquesta en la qual ens ha tocat viure!
David Plana