Divinariana nostra que esteu en..Fitxa tècnicaTítol: Divinariana nostra que esteu en.. Direcció: Roberto G. Alonso Any: 2008 Text: Roberto G. Alonso Intèrprets: Miquel Barcelona Roberto G. Alonso Pau Gómez Susanna Rodríguez REPRESENTACIONSTeatre Nou Tantarantana, del 30/7/2008 al 10/8/2008SINOPSIPodria semblar masoquisme o inconsciència, potser un punt agosarat, fins i tot pretensiós, però en realitat, tornar a abordar un text de Jean Genet i fer-ne novament un espectacle de dansa-teatre, no és altre cosa que: en primer lloc una necessitat i en segon un tribut a uns dels autors més fascinants i inquietants que he llegit. A Mon Genet, espectacle estrenat al Grec del 2005, van ser diverses les novel·les de l'autor francès les que van sevir de vehicle conductor dramatúrgic. Llavors, el que més em va fascinar, va ser la forta carga sexual dels seus relats i així ho vaig reflectí en el muntatge del 2005. Durant aquest temps ha voltat pel meu cap una d'aquelles novel·les, Santa Maria de les Flors, la història d'uns personatges desemparats amb unes relacions difícils i dependents i sobretot d'un vincle materno-filial que uneix a Ernestine i Divina. Així doncs Divinariana nostra que esteu en... no és més que l'exorcització d'una fixació, l'intent de comprensió d'un llibre i de l'autor que el va escriure. Roberto G. Alonso Santa Maria dels Flors és la novel·la de Divina, Poncholo el Pinreles, Gabriel, Santa Maria de les Flors, Mimosa II, Primera Comunió, Príncep Senyor... i també, i sobre tot, és la novel·la de Jean, Jean Genet, lladre, homosexual i presoner a la presó de Fresnes i que cada nit, mentre escriu a la seva cel·la, els somnia per així no dormir tan sol i poder sobreviure. Tots ells, “xulos” i assassins, són exageradíssims i desvalgudíssims, resignadíssims a viure amb una mica d'esperança en un món sense esperança, agafats a tot allò que els ajudi a suportar la seva misèria i desesperació, dintre de parisines golfes, de Pigalle a Montmartre, i convertir-les en dignitat i en joia. La seva vida consisteix, doncs, en el pur transformisme, tant físic com moral, en mantenir una extremadíssima il·lusió per viure, força decebuda. I és per això, per aquesta fe i aquesta tristesa, que ens arriben a commoure. Antonio Morcillo López |
 |
 |