El malentèsFitxa tècnicaTítol: El malentès Direcció: Joan Ollé Any: 2006 Text: Albert Camus Intèrprets: Jordi Collet Josep Maria Domènech Marta Marco Cristina Plazas Àngels Poch REPRESENTACIONSTeatre Lliure (sala Fabià Puigserver), del 23/3/2006 al 23/4/2006SINOPSIEl malentès segons camus Vaig escriure El malentès el 1941, a la França ocupada. Jo llavors vivia, a desgrat meu, enmig de les muntanyes del centre de França. Aquesta situació històrica i geogràfica seria suficient per explicar la mena de claustrofòbia que patia llavors i que es reflecteix en aquesta peça. S'hi respira malament, això és un fet. Però tots nosaltres teníem la respiració curta en aquell temps. Això no impedeix que la foscor de la peça m'incomodi tant com va incomodar el públic. Per encoratjar-lo a abordar la peça, proposaria al lector: 1. admetre que la moralitat de l'obra no és enterament negativa; 2. considerar El malentès com un intent de crear una tragèdia moderna. Un fill que es vol fer reconèixer sense haver de dir el seu nom i que és assassinat per la seva mare i la seva germana a causa d'un malentès, aquest és l'argument de l'obra. Sens dubte, és una visió molt pessimista de la condició humana. Però això es pot conciliar amb un optimisme relatiu en allò que fa a l'home. Perquè, finalment, això torna a dir-nos que tot hauria estat diferent si el fill hagués dit: Sóc jo, em dic així. Això ens torna a dir que en un món injust o indiferent, l'home pot salvar-se ell mateix, i salvar els altres, fent ús de la sinceritat més simple i de la paraula més justa. El llenguatge també va xocar. Jo ja ho sabia. Però si hagués vestit amb peplums els meus personatges, potser tothom hauria aplaudit. Fer parlar el llenguatge de la tragèdia a personatges contemporanis era, en canvi, el meu propòsit. No hi ha res més difícil, francament, perquè cal trobar un llenguatge prou natural perquè el parlin els contemporanis i prou insòlit per arribar al to tràgic. Per acostar-me a aquest ideal, vaig provar d'introduir distanciament en els personatges i ambigüitat en els diàlegs. Així, l'espectador havia de tenir alhora un sentiment de familiaritat i d'estrangeritat. L'espectador, i el lector. Però no estic segur d'haver trobat la dosi correcta. Pel que fa al personatge del vell criat, no simbolitza obligatòriament el destí. Quan la supervivent del drama clama a Déu, és ell qui li respon. Però és, potser, un altre malentès. Si ell respon no a aquella que li demana ajut, és perquè no té, en efecte, la intenció d'ajudar-la i perquè a un cert punt de patiment o d'injustícia ningú pot fer res més per ningú i el dolor és solitari. No tinc la impressió, però, que aquestes explicacions siguin gaire útils. Sempre penso que El malentès és una obra d'accés fàcil a condició que se n'accepti el llenguatge i que es vulgui admetre que l'autor s'hi ha compromès profundament. El teatre no és un joc, és la meva convicció. Albert Camus La premsa ha dit: CRÍTIQUES, CRÒNIQUES, NOTÍCIES...L'encert d''El malentès' (per Juan Carlos Olivares, publicat a Avui el 29/3/2006) |
   |
 |