Florido Pensil

Fitxa tècnica

Títol: Florido Pensil
Direcció: Fernando Bernués
Any: 1997
Text: Andrés Sopeña
Intèrprets:
   Carles Canut (Argelich)
   Francesc Albiol (Roure)
   Jaume Bernet (Pujades)
   Pep Cortés (Briones)
   Pep Cruz (Arnús)

SINOPSI

El florido pensil explica en clau d'humor, les vicissituds d'una colla de nois sotmesos al sistema educatiu que dominà l'Espanya de la postguerra. Els seus protagonistes ens aniran descobrint un mosaic en el que se succeeixen els escenaris de l'acció: en primer lloc l'escola i, més tard la resta de tribunes des d'on el règim enviava les seves senyals de suport: el cinema de barri, la ràdio familiar, l'església i la premsa, representada aquí per l'aparentment inofensiu tebeo.

L'obra inclou, també, una variada i interessant mostra de personatges entre els quals es barregen herois de cinema i del còmic, mestres obsessionats per la moral i l'ordre, jovenets més o menys eixerits, frares d'alè pudent i veus de noms mítics com Matías Prats, Pedro Pablo Ayuso, Matilde Conesa...

Naturalment l'obra està representada, en tots els seus papers, per cinc actors adults que van partir en les seves carns la (des)educació de l'època. La distància entre actors adults/personatges infantils, serveix per esgranar els dubtes, la incomprensió i, sobretot, la tremenda perplexitat que sorgeix de l'aplicació de la lògica infantil a la desmesurada ideològica de l'educació del règim.

Amb aquest ingredients, no és d'estranyar que la temàtica de l'obra giri al voltant de les possibilitats de viure folgadament mitjançant els recursos que proporcionen uns increibles exercicis d'aritmètica, que qüestioni la ridícula predestinació divina dipositada en la nació espanyola com a salvaguarda dels valors morals del món, que avali els clatellots obtinguts per molts de nosaltres davant la impenetrabilitat del misteri de la fe, que s'astori davant la inefable superioritat intel·lectual i moral de l'heroi espanyol Roberto Alcázar, etc...

Sens dubte, aquest repàs a la nostra infància quedaria coix si no inclogués una bona dosi de cançons, sintonies, NO-DOS i altres elements que van caracteritzar la nostra educació sentimental.

No obstant això, aquesta línia argumental que serveix per al conjunt de l'Estat Espanyol ha estat ara adaptada per escollir l'especificitat del cas català. Com molt bé sabem, el règim es va caracteritzar per la negació absoluta dels drets més elementals de les llengües i les cultures de l'Estat. La repressió patida per una societat sotmesa a la conflictivitat - de vegades amarga i de vegades, malgrat tot, divertida - va acabar formant un mosaic al que hi ha qui dóna la culpa de la majoria dels nostres mals.

Font: teatrebcn.com