La meua filla sóc joFitxa tècnicaTítol: La meua filla sóc jo Direcció: Carles Santos Any: 2005 Text: Carles Santos Intèrprets: Antoni Comas (tenor) Xavier Galan (baríton) Iván García (baix) Montse Melero (soprano) Leticia Rodríguez (soprano) Oriol Roses (contra tenor) Claudia Schneider (mezzo) Alina Zaplàtina (soprano) REPRESENTACIONSTeatre Lliure (sala Fabià Puigserver), del 19/5/2005 al 29/5/2005SINOPSILa meua filla sóc jo Hi ha pares que tenen fills. Hi ha pares que no tenen fills. Hi ha pares que tenen fills i com si no els tinguessen. Hi ha pares que no tenen fills, i com si els tinguessen. Hi ha pares que són pares. Hi ha pares que són fills. Fills de qui? Fills dels fills? Fills d'ells mateixos, com la filla de mi mateix? Filla de mi mateix? La filla que jo sóc? La filla que sóc de mi mateix? Jo mateix sóc la filla de mi mateix i el seu nom no és el meu nom. Jo sóc, quan ella és. La meua filla, que sóc jo, és una filla de quatre soprans i un clarinet, fins ara. Tot això, a la vora de la mar i amb un pardal a la mà. jo? Al pare ni se'l veu ni se'l sent, simplement, se'l nota. La mare és fetitxista, plena de consums interns i es fa pintar les ungles dels peus. Un primer amant, que no sóc jo, de la meua filla, que sóc jo, te un taronger ple de partitures i una olivera plena de llibres. Amb un arravatament amorós, buscant el gran-orgasme, van decidir penjar-se dels dos arbres mediterranis. Vuit músics els mosseguen els peus i els vuit aixequen la cama per a pixar. El segon amant de la meua filla que sóc jo, és un capellà de sotana, birret i devocionari, de nom: teòleg-industrial. La meua filla, que sóc jo, l'atropella amb el seu vehicle. Ella, té l'ocasió de comprovar l'origen de la seua locura, bevent i xuclant la sang de la seua víctima. Cap dels dos es fa perdonar per déu. El “sóc jo” invalida al pare i el deixa sense el dret al plaer que se li suposa. Fins aquí, el pare, que no és ella, ha canviat sis vegades els mobles de la casa d'ell i de la mare fetitxista. La mare fetitxista està al marge de tot això, i darrerament està molt preocupada perquè confon el seu nom amb el de la seua filla, que no sóc jo. Tornant a la ciutat, la meua filla que sóc jo, participa en un concurs amb els ulls tapats, un bastó a la mà, una persona (jo?) dintre d'un estoig de tuba penjat del sostre, deu preguntes i el dret a matar. Una de les preguntes és: quina diferència hi ha entre fer l'all i oli amb morter o amb una batedora? Una altra pregunta és: “silence” de john cage? Finalment, la meua filla, que sóc jo, ha decidit casar-se amb la primera persona que passa per davant d'ella. Un projecte de relació, basat en el desconeixement i l'oblit permanent. El pare segueix viu tractant de renovar la seua identitat lluny de la mar i amb un pensament convenient. Després de totes aquestes experiències, les filles-filla han decidit matar el pare, que segons ell, és la seua filla. Les filles-filla, han proposat quatre maneres diferents d'executar la mort. primera, obligant-lo a menjar hòsties en mal estat i data caducada fins la mort. Segona, ofegant-lo amb l'orina del mascle anònim que pinta les ungles dels peus de Sebastiana Crapull. Tercera, netejant-li el cor amb lleixiu. Quarta, extirpant-li del cervell, la paraula: jo. Amb aquesta última proposta d'execució del pare, la filla, deixa de ser la filla que és el pare i entre d'altres coses, deixa de tindre sentit el títol de l'obra: la meua filla sóc. Carles Santos La premsa ha dit: CRÍTIQUES, CRÒNIQUES, NOTÍCIES...Morosa y alocada 'santosiana' (per Joan-Anton Benach, publicat a La Vanguardia el 23/5/2005) L'última foto de família de Santos (per Luis Polanco, publicat a El Periódico el 22/5/2005) |
 |
 |