Las manos blancas no ofendenFitxa tècnicaTítol: Las manos blancas no ofenden Direcció: Eduardo Vasco Any: 2009 Intèrprets: Pepa Pedroche Toni Misó Elena Rayos Pedro Almagro Joaquin Notario Miguel Cubero ADOLFO PASTOR Juan Meseguer Ione Irazábal Montse Díez Silvia Nieva José Luis Santos Iñigo Asiain Diego Toucedo Sergio Mariottini REPRESENTACIONSTeatre Apolo, del 13/2/2009 al 22/3/2009SINOPSIFusteria teatral efectiva al servei d'una farsa d'amors cortesans. Datada per Hartzenbuch al voltant de 1640, en la seva edició per a la B.A.E., aquesta comèdia de capa i espasa, escrita per a palau, va haver de ser molt coneguda, no solament pel nombre de representacions de les quals tenim notícia, sinó també per la quantitat d'edicions "soltes" que es van realitzar durant els segles XVII i XVIII. Valbuena, que la va anomenar "La comèdia dels disfressats", va afirmar que la comèdia girava entorn del mite de la princesa cortejada. Y lo que nos encontramos es Calderón en estado puro, con su instinto dramático más que desarrollado y su oficio en plenas facultades, autor de una comedia elegante y descocada, efectiva y arriesgada. El dramaturgo utiliza -amplificados- algunos de sus trucos dramáticos más efectivos: el accidente en el río (en este caso doble), el travestismo (doble también), el pretendiente sin recursos que confunde amor con interés, la dama abandonada que persigue al amante ingrato, la pretendida por todos que no se decide, los paralelismos de todo tipo -situaciones, diálogos- la música, imprescindible, dentro de la escena, etc. Las manos blancas no ofenden, título que parte, como otras muchas comedias de don Pedro, de un conocido refrán, ofrece al espectador un enredo festivo y delicioso que no se ha podido ver sobre los escenarios del país desde hace más de un siglo. I el que ens trobem és Calderó en estat pur, amb el seu instint dramàtic més que desenvolupat i el seu ofici en plenes facultats, autor d'una comèdia elegant i descarada, efectiva i arriscada. El dramaturg utilitza -amplificats- alguns dels seus trucs dramàtics més efectius: l'accident al riu (en aquest cas doble), el travestisme (dobli també), el pretendent sense recursos que confon amor amb interès, la dama abandonada que persegueix l'amant ingrat, la pretesa per tots que no es decideix, els paral·lelismes de tot tipus -situacions, diàlegs- la música, imprescindible, dins de l'escena, etc. Les mans blanques no ofenen, títol que part, com moltes altres comèdies del senyor Pedro, d'un conegut refrany, ofereix a l'espectador un embolic festiu i deliciós que no s'ha pogut veure sobre els escenaris del país des de fa més d'un segle. |
 |
 |