Ulls de bruixa

Fitxa tècnica

Títol: Ulls de bruixa
Direcció: Joan Solana
Any: 2009
Intèrprets:
   Aina Calpe (Clàudia)
   Laia Sorribes (Clàudia filla)
   Pep Muñoz (Perot Rocaguinarda)
   Jordi Cumellas (Pere (el mateix Perot Rocaguinarda))
   Roser de Castro (Marquesa de Bellmunt, Adriana i una actriu)
   Andrea Portella (Mercè)
   Laura Pujolràs (Joanet, Giovanni i un comediant jove)

REPRESENTACIONS

   Teatre Gaudí, del 9/7/2009 al 2/8/2009

SINOPSI

Primavera de 1611. Catalunya. Perot Rocaguinarda, el cèlebre bandoler català, és al llit amb Clàudia, una noia que té poders visionaris, una bruixa. Han fet l'amor. Clàudia li demana a Perot que no demani l'indult, que no se'n vagi. Per convèncer'l li fa veure un retall del futur.

Primavera de 1630. Nàpols. Perot ara és capità de les tropes del Rei d'Espanya, que es preparen per a la Batalla de Màntua, contra l'exèrcit francès. També ha de fer front a les pressions dels nobles de Nàpols i als intents de revolta. Un vespre rep un grup de comediants entre els quals reconeix una noia, que es diu Clàudia. Demana de quedar-se sol amb ella.

A partir d'aquest moment, en uns constant anar i venir de 1611 a 1630, els personatges i els espectadors descobreixen un temps que és alhora futur i passat, on es van teixint les traïcions i les complicitats que converteixen un bandoler que lluitava contra el Rei d'Espanya en un dels seus col·laboradors; traïcions i complicitats que afecten la vida de Clàudia, condemnada per bruixa i reclosa a la presó de Barcelona, i de l'altra Clàudia, la seva filla que en un gest inútil i suïcida es planta davant l'home que no va voler fer cas a la seva mare i que va provocar la misèria de la seva família.

Clàudia, la bruixa, és una nova Cassandra, veu i lamenta les visions: Per què tinc el do de veure què passarà en el futur i, en canvi, ni puc convèncer les víctimes ni trencar una anella, tan sols una anella de la cadena?... Allò que ha de venir, vindrà... (...) Maleïdes visions que vau segar la vida de l'àvia i de la mare. No podem evitar de tenir-les. Els astres ens han castigat amb aquest do. Però sí que podríem evitar d'explicar-les. És millor guardar-se el verí a dins, encara que se't mengi les entranyes, perquè si el treus fora, xoca contra oïdes que no escolten i et llança a la sala de tortures i acabes al patíbul... Què hauria passat si no haguéssim dit res? El mateix... Però estaríem vives i segures. Contemplaríem allò que ja havíem vist, però sense tremolar de plor de perdre la vida. Tu i la mare, aquella nit, només us havíeu d'haver estimat!